Cartografia i història del paisatge

Cartografia i paisatge històric

Una de les disciplines històriques en què l’ús de la cartografia és més important és l’estudi del paisatge arqueológic, de l’organització del territori (vegeu web: http://paisatgecat.blogspot.com). És també una de les línies de treball més recents. En aquest cas els mapes no tenen només un paper complementari, sinó que gairebé sempre adquireixen un paper fonamental i esdevenen una font indispensable per a conèixer el paisatge històric.
L’any 1955, el professor W. G. Hoskins escrivia: “el paisatge anglès per ell mateix, per a aquells que saben llegir-lo, és el document històric més ric que posseïm”. Sense l’ajuda dels mapes aquesta feina de llegir el paisatge seria molt feixuga, gairebé impossible. En un llibret seu publicat l’any 1967, titulat Fieldwork in Local History, que és en realitat un manual per a introduir el lector a l’estudi dels temes d’història del paisatge, hi ha vuit mapes molt ben triats que ens mostren la importància de la cartografia. El llibre de M. Aston Interpreting the Landscape, de l’any 1985, veritable manual que ens permet d’endinsar-nos en les recerques sobre l’arqueologia del paisatge, inclou 94 il·lustracions, la gran majoria de les quals mapes o fotografies aèries. Si ens fixem en quin són els principals camps tractats, veurem la importància i la necessitat de la cartografia històrica com a suport per a entendre la història del paisatge arqueològic. Altres recerques d’estudiosos del paisatge anglès ens mostren la valoració dels mapes; fixem-nos en els treballs de D. Hooke, de B. Roberts, J. Bond, C. Lewis, etc.
Les recerques arqueomorfològiques a França tenen l’origen en els treballs fets per G. Chouquer i F. Favory sobre els paisatges romans, solcats pels límits de les centúries. Evidentment, el mapa i la fotografia aèria són les eines fonamentals per a l’estudi d’aquests paisatges, romputs i treballats pels nostres avantpassats. La metodologia aplicada també es pot fer servir a l’hora d’estudiar els paisatges medievals. D’altra banda, en fer aquesta mena d’estudis, cal tenir present la llarga durada, on els límits cronològics establerts pel costum —per exemple en relació amb l’edat mitjana— poden esdevenir fútils i àdhuc entorpidors del coneixement. Trobem alguns treballs molt remarcables als tres volums de Les formes du paysage, editats sota la direcció de G. Chouquer. Uns mapes acurats en són un complement imprescindible.
En fer els Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia hem cregut indispensable incloure alguns mapes sobre l’evolució del paisatge. En el mapa adjunt (J. Bolòs – V. Hurtado, Atles del comtat de Manresa (798-993), Dalmau Editor, Barcelona, 2004, pàg. 51), relacionem les vies, les centúries romanes i els llocs de poblament. Aquesta possibilitat de relacionar les diverses realitats sobre un paper, un mapa, ens pot permetre d’entendre més bé com es va organitzar i com va evolucionar aquest territori al llarg de l’alta edat mitjana.