Els monestirs benedictins i el paisatge a l'edat mitjana

B. K. Roberts va publicar, l’any 1987, un esquema on plantejava les qualitats intrínseques i extrínseques d’un poble. Amb poques variacions, podríem aplicar aquest model a un monestir o a una col•legiata. Entre les qualitats intrínseques hi ha disposar d’aigua, ésser edificat en un lloc mínimament pla, assolellat i no gaire humit o fred, ésser accessible i defensable (cosa de vegades contradictòria), tenir a prop un indret on es fessin activitats industrials o d’extracció i, finalment, posseir unes qualitats culturals. Entre aquestes qualitats culturals podem esmentar un lligam amb el passat, fet, que com hem vist més amunt, existia amb relació a molts monestirs. Potser, però, ens interessen més les qualitats extrínseques. Un primer punt és tenir unes terres de conreu. En principi, el primer desig de qualsevol monestir era disposar de camps, treballats per pagesos. Un segon aspecte és tenir prats i pastures. Potser d’una manera no tan documentada, però també hem vist que els monestirs volien controlar zones de pastura, on enviar-hi el seu bestiar. Un tercer aspecte era disposar de boscs. Tots els monestirs tenien una zona forestal, més o menys importat. L’interès per tenir boscos era tan gran que si calia pledejaren entre ells (per exemple, el monestir de Camprodon i el de Sant Llorenç prop Bagà). Un quart punt és estar a prop de rius, d’estanys o de la mar. Disposar de zones de pesca era fonamental per a una comunitat religiosa. Una cinquena qualitat és estar a prop d’unes vies de comunicació. No crec que sigui casual la ubicació de molts cenobis en cruïlles o en congostos. Finalment, un sisè aspecte és disposar de pedres, guix, calç i altres productes per a la construcció. Evidentment, per fer la fàbrica d’un monestir devien fer falta moltes pedres i molta calç, com recorda la dotalia del monestir de Cuixà, de l’any 953 (ex calce e lapidibus et lignis). Ja hem vist, a més, l’interès que tenien els cenobis en obtenir sal. A part d’aquests aspectes, un monestir, com a senyor que era, també necessitava gent que treballés les terres, gent que fes activitats mercantils o gent que defensés el seu domini, fet que va motivar que prop dels monestirs es creessin pobles, s’establissin mercats o bé es construïssin castells.