Monday, March 10, 2014

L'alta edat mitjana al comtat de Besalú


L’any 2008 vaig publicar “L'Alta Edat Mitjana. Descobrir un país que té molts anys“, dins el volum Història de la Garrotxa, editat per la Diputació de Girona (ps. 189-237). No s’hi van publicar uns mapes que adjunto en aquest bloc. Potser actualment ja no cal defensar la importància de la cartografia històrica com a eina que ens pot permetre d’entendre més bé el passat, de la mateixa manera que ho fèiem fa uns vint-i-cinc anys, quan jo vaig acabar els estudis universitaris. Actualment ja hi ha nombrosos atles històrics i en molts treballs trobem algun mapa que acompanya l’estudi i l’il·lustra. Fins i tot, i això crec que encara és més important, es comença a veure que els mapes poden ésser un mitjà per a conèixer i estudiar el nostre passat. Fer mapes ens permet de relacionar diverses realitats, per exemple de tipus documental o de tipus arqueològic amb la topografia d’un territori. Aquesta possibilitat de relacionar coses diverses fa que sigui possible anar sovint molt més enllà en la comprensió de la història. D’una manera especial, a l’hora d’estudiar la història (o arqueologia) del paisatge, hom s’ha adonat de la importància fonamental de l’ús de la cartografia. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, “Paisatge, organització del territori i població de la Garrotxa a l’edat mitjana”, VI Assemblea d’estudis del comtat de Besalú, Olot, 1988, pàgs. 195-204, mapa de la pàg. 202; J. BOLÒS, “Hàbitat i societat a la parròquia de Sant Esteve d’en Bas a l’edat mitjana. Representació cartogràfica”, VII Assemblea d’estudis del comtat de Besalú, vol. II, 1991, pàgs. 65-80; J. BOLÒS, Cartografia i història medieval, Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida, 2001; J. BOLÒS, “Fer mapes per conèixer la història: aportacions de la cartografia a l’estudi de l’alta edat mitjana”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 26, 2005, pàgs. 27-51. 1. El comtat de Besalú. Possibles demarcacions. Coneixem bé els límits del comtat de Besalú, que tenia, a l’est, els comtats d’Empúries i Peralada, al sud, el de Girona, a l’oest, el d’Osona i el de Cerdanya i, al nord, els de Conflent i Vallespir. En canvi, coneixem d’una manera molt menys segura els límits de les demarcacions, que podem anomenar “vegueries” comtals, que en època carolíngia hi havia a l’interior d’aquest comtat. Per entendre l’organització interna del comtat també és important conèixer el recorregut de les vies principals, la ubicació dels monestirs i dels castells o el lloc on eren situats els ‘palaus’ o ‘palols’ de tradició precarolíngia, segurament creats a la fi del món romà o en època visigòtica i que generalment es poden relacionar amb llocs de pas (on potser es cobraven impostos). Algunes d’aquestes demarcacions, les que són més evidents i ben documentades, es poden relacionar amb “valls”, que potser corresponen a comunitats que ja existien en una època antiga, com les de Bas, Bianya, Mieres, Santa Pau, Aguja, etc. En d’altres zones, sobretot a les terres de l’Empordà, és molt difícil d’establir amb seguretat els límits d’aquestes demarcacions. Dins d’aquests espais, potser governats per un veguer representant del comte, al llarg de la mateixa època carolíngia, es crearen o consolidaren demarcacions eclesiàstiques (les parròquies), demarcacions fiscals (possiblement les vil·les), demarcacions pobletanes (amb relació a les vil•les o els vilars) i demarcacions senyorials (laiques o eclesiàstiques, per exemple amb relació als fidels reials o als monestirs i canòniques). Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS – V. HURTADO, Atles del comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1998, pàg. 63. 2. Besalú, capital d’un comtat. La documentació escrita i les restes del parcel·lari actual permeten conèixer com es va produir el creixement de les poblacions. En aquesta ciutat medieval de Besalú, veiem que tingueren un pes notable, com a elements generadors de l’espai urbà, el castell o oppidum (on s’edificà la col·legiata de Santa Maria), la Força, l’església de Sant Vicenç i potser també l’indret on se celebrava el mercat. En un segon moment, quan se superà el límit marcat pel torrent de Ganganell, la població s’establí també al voltant de monestir de Sant Pere. Plànol: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS – V. HURTADO, Atles del comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1998, pàg. 50; N. GALLEGO AGUILERA, Santa Maria de Besalú. Arquitectura, poder i reforma (segles X-XII), Amics de Besalú i el seu comtat, Girona, 2007. 3. El naixement dels pobles (després de l’any 1000). La majoria dels pobles de la Garrotxa va néixer al voltant d’una església (pobles de sagrera o eclesials). És així, per exemple, a Montagut, Tortellà, les Preses o Sant Esteve d’en Bas. En aquesta comarca, tanmateix, a causa de la importància del poblament dispers (masos), en molts casos, dins l’espai de la sagrera de trenta passes, no es desenvolupà cap nucli de població apinyada (Sacot, Joanetes, Sant Salvador de Bianya, Toralles, els Arcs, Sadernes, etc.). Cal assenyalar també que alguns pobles nasqueren en relació amb un castell (pobles castrals), com Castellfollit de la Roca, el Mallol o Llers, ja a l’Empordà. Alhora, cal recordar que la majoria dels castells de la Garrotxa no generaren cap poble, d’una manera especial moltes de les fortificacions encimbellades documentades a l’alta edat mitjana, com els de Finestres, Gurn o Toralles. Amb relació al comtat de Besalú, també podem fer esment d’algunes vilanoves, creades ja després de l’any 1000, com, per exemple, la Ral, Santa Pau o bé Olot (població planificada ja al segle XV, després de la destrucció provocada pels terratrèmols). Hem d’assenyalar també l’existència d’algunes poblacions nascudes o desenvolupades en relació amb un indret monàstic (com Ridaura, Camprodon o Banyoles) o amb un lloc on se celebrava el mercat. I, en darrer lloc, amb relació al comtat de Besalú, cal esmentar l’existència de pobles oberts, que sobretot trobem a les terres de muntanya (a l’actual comarca del Ripollès), que no es crearen ni al costat d’un castell, ni al costat d’una església (la qual generalment hi té una situació marginal) i que podem considerar que tenen l’origen a l’alta edat mitjana. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català, Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004; J. BOLÒS, “Landscape and society in the county of Besalú (Catalonia) in the Middle Ages”, Landscape History, 21, 1999, pàgs. 19-30, mapa de la pàg. 25; J. BOLÒS, “Le rôle du château et de l’église dans la structuration de l’habitat dans les Pyrénées catalanes. Les exemples du Pallars Sobirà et de la Garrotxa”, Villages pyrénéens. Morphogenèse d’un habitat de montagne, CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, Tolosa, 2001, pàgs. 89-108. 4. El poblament a la parròquia del Sallent. En època carolíngia, a la parròquia de Sant Vicenç del Sallent hi havia una església i diversos vilars, nuclis de població semidispersa. Al llarg dels segles següents, entre el segle XI i la crisi del 1348, es crearen nombrosos masos, bordes i masoveries. Els masos eren unes explotacions unifamiliars (de vegades creats amb una finalitat fiscal o administrativa), molts cops resultat del desdoblament o fragmentació de les antigues poblacions altmedievals. Un antic vilar de Corbs es va fragmentar en el mas Corbs d’Amunt, el mas Corbs d’Avall, i encara se’n segregà la masoveria de Mainau. Altres masos desdoblats (Cases, Torroella, Sant Miquel, Casa) segurament tenien un origen semblant. Aquest procés de desdoblament fou molt usual a tota la Catalunya Vella (i fins i tot en altres països europeus). Les bordes eren explotacions creades pels senyors en terres marginals (fins al punt que de vegades la borda era considerada com a mig mas). Les masoveries eren explotacions creades pels mateixos pagesos (amb el vist-i-plau del senyor), a base de segregar una part de les terres dels seus propis masos (evidentment, el masover havia de pagar una renda al possessor del mas i també una renda al senyor dominical i/o jurisdiccional del lloc). Al final de l’edat mitjana, molts dels masos que s’havien creat poc abans i quasi totes les bordes i masoveries esdevingueren edificis rònecs i passaren a dependre d’una minoria de cases de pagès que continuaven afocades, habitades. En molts casos, les terres que depenien d’aquests masos més importants coincidien amb les que depenien dels antics vilars de l’alta edat mitjana. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de la Garrotxa a l’edat mitjana, Curial, Barcelona, 1995. 5. La formació de la xarxa d’esglésies i de parròquies. Intent de reconstruir el procés de formació de la xarxa de parròquies de la Garrotxa. Cal tenir present d’una banda un origen remot divers de les esglésies que pogueren esdevenir temples parroquials, creades originàriament amb relació a nuclis habitats notables (vics o poblets), amb dominis senyorials laics, amb dominis senyorials eclesiàstics, amb castells, etc. Cal també tenir present el fet que les esglésies parroquials en principi eren esglésies que depenien del bisbe. Sigui com sigui, d’acord amb els darrers estudis, podem pensar que la xarxa d’esglésies que hi havia en època carolíngia a la Catalunya Vella era molt densa i que, molt possiblement, un percentatge important d’aquests temples ja existia en època visigòtica. Alhora, en estudiar el procés de formació de la xarxa de parròquies, també cal adonar-se de la importància que tingueren algunes esglésies amb relació a algunes valls. Sovint és fàcil d’endevinar l’existència d’una església que té un lloc força cèntric dins la demarcació (així a Olot, Besalú, les valls de Bas, Santa Pau, Mieres, etc.). A unes esglésies “mare” (ecclesia matrix), amb els segles, s’afegiren altres esglésies més marginals. Per entendre aquesta evolució cal subratllar l’interès que té el coneixement de les advocacions i saber veure si corresponen a sants del món romà (Santa Maria, Sant Pere o Sant Esteve, per exemple), de l’època visigòtica o de tradició gàl·lica (com Sant Martí, Sant Aniol o Sant Privat). La relació de totes aquestes realitats ens permet de comprendre les transformacions esdevingudes en la xarxa d’esglésies al llarg dels segles i també ens permet d’entendre més bé l’evolució de l’organització del territori, fins i tot al llarg dels segles més ‘foscos’ altmedievals. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català, Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004, pàg. 123; M. AUBRUN, L’ancien diocèse de Limoges des origines au milieu du XIe siècle, Clarmont Ferrand, 1981; CH. DELAPLACE (ed.), Aux origines de la paroisse rurale en Gaule méridionale (IVe-IXe siècles), Editions Errance, París, 2005.