Víctor HURTADO, Atles Manual d'Història de Catalunya, II: Dels comtes reis al Tractat dels Pirineus, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 2016, 261 pàgs. Amb més d'un miler de mapes que volen oferir una visió territorial de la història de Catalunya. Principals apartats: Els primers comtes reis: Alfons I i Pere I. El regnat de Jaume I. L'expansió mediterrània. Anys de crisi. Els Trastàmara, una casa noble castellana. La unió amb Castella. Unió dinàstica i imperi. Dins d'un imperi universal. Camí del trencament. Revolta i mutilació territorial. Un esforç molt notable. De mica en mica, la cartografia històrica catalana es posa al mateix nivell que la dels països europeus més capdavanters, que sovint tenen una tradició de diversos segles.

L'altes manual d'Història de Catalunya

Víctor HURTADO, Atles manual d'Història de Catalunya. Del Paleolític a la unió amb Aragó, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 2014, 302 pàgs. Com s'assenyala a la coberta, aquest atles "recull més d'un miler de mapes, la gran majoria completament inèdits, amb l'objectiu d'oferir una visió territorial, i per tant cartogràfica, de la nostra història". És una magnífica obra. És manual però és comparable als millors atles històrics que actualment hom està fent a Europa. És així pels continguts, però també pel disseny d'aquest llibre fet a tot color. És el resultat i el reflex de la maduresa que ha assolit la cartografia històrica aquests darrers anys a Catalunya. Després d'uns 35 anys de treball i d'editar atles i mapes, s'ha aconseguit que la cartografia històrica del nostre país estigui al mateix nivell que la de la resta de països europeus més avançats. És una gran notícia. Esperem amb il·lusió la publicació dels volums dos i tres d'aquesta obra excel·lent!

Un atles de la Catalunya senyorial a la primera meitat del segle XIX

Jesús BURGUEÑO - M. Mercè GRAS, Atles de la Catalunya senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860), Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya - Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2014, 238 pàgs. Notable aportació al coneixement de l'organització del territori al segle XIX. Com s'assenyala, més de 80 mapes i quadres mostren les característiques del domini senyorial a Catalunya a la fi de l'Antic Règim. Cada bisbat i cada corregiment compta amb una representació detallada dels límits. A més, mig centenar de reproduccions de mapes antics completen aquesta reconstrucció dels ens locals. En aquest atles, els autors estudien, inventarien i representen l'estructura territorial dels ens locals a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, en uns decennis en què l'abolició del règim senyorial va representar la fi de les jurisdiccions de tradició medieval i l'aparició dels municipis contemporanis. Aquells que hem fet atles i mapes sabem la immensa feinada que suposa fer aquests vuitanta mapes dibuixats d'una manera molt acurada i precisa. Alhora, poder conèixer els límits i partions dels dominis senyorials de cap a l'any 1800 sovint és molt important per poder arribar a entendre, d'una manera regressiva, els límits que hi havia a l'edat mitjana.

L'alta edat mitjana al comtat de Besalú

L’any 2008 vaig publicar “L'Alta Edat Mitjana. Descobrir un país que té molts anys“, dins el volum Història de la Garrotxa, editat per la Diputació de Girona (ps. 189-237). No s’hi van publicar uns mapes que adjunto en aquest bloc. Potser actualment ja no cal defensar la importància de la cartografia històrica com a eina que ens pot permetre d’entendre més bé el passat, de la mateixa manera que ho fèiem fa uns vint-i-cinc anys, quan jo vaig acabar els estudis universitaris. Actualment ja hi ha nombrosos atles històrics i en molts treballs trobem algun mapa que acompanya l’estudi i l’il·lustra. Fins i tot, i això crec que encara és més important, es comença a veure que els mapes poden ésser un mitjà per a conèixer i estudiar el nostre passat. Fer mapes ens permet de relacionar diverses realitats, per exemple de tipus documental o de tipus arqueològic amb la topografia d’un territori. Aquesta possibilitat de relacionar coses diverses fa que sigui possible anar sovint molt més enllà en la comprensió de la història. D’una manera especial, a l’hora d’estudiar la història (o arqueologia) del paisatge, hom s’ha adonat de la importància fonamental de l’ús de la cartografia. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, “Paisatge, organització del territori i població de la Garrotxa a l’edat mitjana”, VI Assemblea d’estudis del comtat de Besalú, Olot, 1988, pàgs. 195-204, mapa de la pàg. 202; J. BOLÒS, “Hàbitat i societat a la parròquia de Sant Esteve d’en Bas a l’edat mitjana. Representació cartogràfica”, VII Assemblea d’estudis del comtat de Besalú, vol. II, 1991, pàgs. 65-80; J. BOLÒS, Cartografia i història medieval, Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida, 2001; J. BOLÒS, “Fer mapes per conèixer la història: aportacions de la cartografia a l’estudi de l’alta edat mitjana”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 26, 2005, pàgs. 27-51. 1. El comtat de Besalú. Possibles demarcacions. Coneixem bé els límits del comtat de Besalú, que tenia, a l’est, els comtats d’Empúries i Peralada, al sud, el de Girona, a l’oest, el d’Osona i el de Cerdanya i, al nord, els de Conflent i Vallespir. En canvi, coneixem d’una manera molt menys segura els límits de les demarcacions, que podem anomenar “vegueries” comtals, que en època carolíngia hi havia a l’interior d’aquest comtat. Per entendre l’organització interna del comtat també és important conèixer el recorregut de les vies principals, la ubicació dels monestirs i dels castells o el lloc on eren situats els ‘palaus’ o ‘palols’ de tradició precarolíngia, segurament creats a la fi del món romà o en època visigòtica i que generalment es poden relacionar amb llocs de pas (on potser es cobraven impostos). Algunes d’aquestes demarcacions, les que són més evidents i ben documentades, es poden relacionar amb “valls”, que potser corresponen a comunitats que ja existien en una època antiga, com les de Bas, Bianya, Mieres, Santa Pau, Aguja, etc. En d’altres zones, sobretot a les terres de l’Empordà, és molt difícil d’establir amb seguretat els límits d’aquestes demarcacions. Dins d’aquests espais, potser governats per un veguer representant del comte, al llarg de la mateixa època carolíngia, es crearen o consolidaren demarcacions eclesiàstiques (les parròquies), demarcacions fiscals (possiblement les vil·les), demarcacions pobletanes (amb relació a les vil•les o els vilars) i demarcacions senyorials (laiques o eclesiàstiques, per exemple amb relació als fidels reials o als monestirs i canòniques). Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS – V. HURTADO, Atles del comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1998, pàg. 63. 2. Besalú, capital d’un comtat. La documentació escrita i les restes del parcel·lari actual permeten conèixer com es va produir el creixement de les poblacions. En aquesta ciutat medieval de Besalú, veiem que tingueren un pes notable, com a elements generadors de l’espai urbà, el castell o oppidum (on s’edificà la col·legiata de Santa Maria), la Força, l’església de Sant Vicenç i potser també l’indret on se celebrava el mercat. En un segon moment, quan se superà el límit marcat pel torrent de Ganganell, la població s’establí també al voltant de monestir de Sant Pere. Plànol: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS – V. HURTADO, Atles del comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1998, pàg. 50; N. GALLEGO AGUILERA, Santa Maria de Besalú. Arquitectura, poder i reforma (segles X-XII), Amics de Besalú i el seu comtat, Girona, 2007. 3. El naixement dels pobles (després de l’any 1000). La majoria dels pobles de la Garrotxa va néixer al voltant d’una església (pobles de sagrera o eclesials). És així, per exemple, a Montagut, Tortellà, les Preses o Sant Esteve d’en Bas. En aquesta comarca, tanmateix, a causa de la importància del poblament dispers (masos), en molts casos, dins l’espai de la sagrera de trenta passes, no es desenvolupà cap nucli de població apinyada (Sacot, Joanetes, Sant Salvador de Bianya, Toralles, els Arcs, Sadernes, etc.). Cal assenyalar també que alguns pobles nasqueren en relació amb un castell (pobles castrals), com Castellfollit de la Roca, el Mallol o Llers, ja a l’Empordà. Alhora, cal recordar que la majoria dels castells de la Garrotxa no generaren cap poble, d’una manera especial moltes de les fortificacions encimbellades documentades a l’alta edat mitjana, com els de Finestres, Gurn o Toralles. Amb relació al comtat de Besalú, també podem fer esment d’algunes vilanoves, creades ja després de l’any 1000, com, per exemple, la Ral, Santa Pau o bé Olot (població planificada ja al segle XV, després de la destrucció provocada pels terratrèmols). Hem d’assenyalar també l’existència d’algunes poblacions nascudes o desenvolupades en relació amb un indret monàstic (com Ridaura, Camprodon o Banyoles) o amb un lloc on se celebrava el mercat. I, en darrer lloc, amb relació al comtat de Besalú, cal esmentar l’existència de pobles oberts, que sobretot trobem a les terres de muntanya (a l’actual comarca del Ripollès), que no es crearen ni al costat d’un castell, ni al costat d’una església (la qual generalment hi té una situació marginal) i que podem considerar que tenen l’origen a l’alta edat mitjana. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català, Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004; J. BOLÒS, “Landscape and society in the county of Besalú (Catalonia) in the Middle Ages”, Landscape History, 21, 1999, pàgs. 19-30, mapa de la pàg. 25; J. BOLÒS, “Le rôle du château et de l’église dans la structuration de l’habitat dans les Pyrénées catalanes. Les exemples du Pallars Sobirà et de la Garrotxa”, Villages pyrénéens. Morphogenèse d’un habitat de montagne, CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, Tolosa, 2001, pàgs. 89-108. 4. El poblament a la parròquia del Sallent. En època carolíngia, a la parròquia de Sant Vicenç del Sallent hi havia una església i diversos vilars, nuclis de població semidispersa. Al llarg dels segles següents, entre el segle XI i la crisi del 1348, es crearen nombrosos masos, bordes i masoveries. Els masos eren unes explotacions unifamiliars (de vegades creats amb una finalitat fiscal o administrativa), molts cops resultat del desdoblament o fragmentació de les antigues poblacions altmedievals. Un antic vilar de Corbs es va fragmentar en el mas Corbs d’Amunt, el mas Corbs d’Avall, i encara se’n segregà la masoveria de Mainau. Altres masos desdoblats (Cases, Torroella, Sant Miquel, Casa) segurament tenien un origen semblant. Aquest procés de desdoblament fou molt usual a tota la Catalunya Vella (i fins i tot en altres països europeus). Les bordes eren explotacions creades pels senyors en terres marginals (fins al punt que de vegades la borda era considerada com a mig mas). Les masoveries eren explotacions creades pels mateixos pagesos (amb el vist-i-plau del senyor), a base de segregar una part de les terres dels seus propis masos (evidentment, el masover havia de pagar una renda al possessor del mas i també una renda al senyor dominical i/o jurisdiccional del lloc). Al final de l’edat mitjana, molts dels masos que s’havien creat poc abans i quasi totes les bordes i masoveries esdevingueren edificis rònecs i passaren a dependre d’una minoria de cases de pagès que continuaven afocades, habitades. En molts casos, les terres que depenien d’aquests masos més importants coincidien amb les que depenien dels antics vilars de l’alta edat mitjana. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de la Garrotxa a l’edat mitjana, Curial, Barcelona, 1995. 5. La formació de la xarxa d’esglésies i de parròquies. Intent de reconstruir el procés de formació de la xarxa de parròquies de la Garrotxa. Cal tenir present d’una banda un origen remot divers de les esglésies que pogueren esdevenir temples parroquials, creades originàriament amb relació a nuclis habitats notables (vics o poblets), amb dominis senyorials laics, amb dominis senyorials eclesiàstics, amb castells, etc. Cal també tenir present el fet que les esglésies parroquials en principi eren esglésies que depenien del bisbe. Sigui com sigui, d’acord amb els darrers estudis, podem pensar que la xarxa d’esglésies que hi havia en època carolíngia a la Catalunya Vella era molt densa i que, molt possiblement, un percentatge important d’aquests temples ja existia en època visigòtica. Alhora, en estudiar el procés de formació de la xarxa de parròquies, també cal adonar-se de la importància que tingueren algunes esglésies amb relació a algunes valls. Sovint és fàcil d’endevinar l’existència d’una església que té un lloc força cèntric dins la demarcació (així a Olot, Besalú, les valls de Bas, Santa Pau, Mieres, etc.). A unes esglésies “mare” (ecclesia matrix), amb els segles, s’afegiren altres esglésies més marginals. Per entendre aquesta evolució cal subratllar l’interès que té el coneixement de les advocacions i saber veure si corresponen a sants del món romà (Santa Maria, Sant Pere o Sant Esteve, per exemple), de l’època visigòtica o de tradició gàl·lica (com Sant Martí, Sant Aniol o Sant Privat). La relació de totes aquestes realitats ens permet de comprendre les transformacions esdevingudes en la xarxa d’esglésies al llarg dels segles i també ens permet d’entendre més bé l’evolució de l’organització del territori, fins i tot al llarg dels segles més ‘foscos’ altmedievals. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català, Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004, pàg. 123; M. AUBRUN, L’ancien diocèse de Limoges des origines au milieu du XIe siècle, Clarmont Ferrand, 1981; CH. DELAPLACE (ed.), Aux origines de la paroisse rurale en Gaule méridionale (IVe-IXe siècles), Editions Errance, París, 2005.

La implantació del Cister al territori: la formació del patrimoni i la transformació del paisatge

L'any 2006 (amb data a la coberta de 2005) apareixia publicat el volum Actes del primer curs-simposi sobre el monaquisme cistercenc. El Cister: poder i espiritualitat (1150-1250), editat per l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, a Santes Creus. En aquest volum, que incloïa les ponències presentades en el simposi celebrat el juliol del 2005 a l'abadia de Santes Creus, vaig editar un treball sobre "La implantació del Cister al territori: la formació del patrimoni i la transformació del paisatge", ps. 35-68. Per un problema tècnic, cinc dels sis mapes que acompanyaven el text foren publicats d'una manera molt deficient. Per aquest motiu, crec que val la pena de "publicar-los" ara tal i com havien d'ésser. Els mapes són: 2. El domini original del monestir de Poblet. 3. El domini original de l'abadia de Santes Creus. 4. Abadies i granges cistercenques a Catalunya. 6. Aproximació a les vies de transhumància d'alguns monestirs cistercencs de Catalunya, Occitània i el nord-est d'Itàlia (segons Williams). 7. Cases urbanes de les abadies de Santes Creus i de Poblet. 8. Elements de l'economia dels monestirs de Santes Creus i de Poblet al segle XII. 1. Els monestirs cistercencs a Europa (segons Donkin). 5. La granja cistercenca anglesa de Roystone (segons R. Hodges).

Un paisatge agrari molt "vell" a l'Alta Cerdanya

Er (a l'Alta Cerdanya) és un poble que té (com la majoria dels pobles cerdans) un nom preromà, que Joan Coromines interpretà com *ece-erri, ‘el poble assolellat’ (Onomasticon Cataloniae 4, p. 75). Er, amb una església dedicada a la Mare de Déu i una altra a Sant Genís, és un indret que podem suposar que fou habitat des de la més remota edat mitjana. La vall d’Er neix als peus del Puigmal. La zona conreada del terme d’aquesta població s’estenia, sobretot, a l’oest i al nord del nucli habitat, a les dues ribes de la ribera d’Er i al vessant de ponent de la serra de Sant Joan. Mentre al llarg de la ribera d’Er predomina la centuriació que hem batejat com a "A2", al vessant de la suau serra de Sant Joan, trobem les interessants restes d’uns camps que s’organitzaren bàsicament segons la centuriació "C". Trobem aquesta centuriació C sobretot a la contrada de Talló, però també la descobrim en molts indrets d’aquest sector més oriental de la comarca cerdana. Aquests camps abandonats (que representem amb un color verd), els marges dels quals han restat fossilitzats en el terreny, s’orienten segons "C" i, en part, també segons "B". L’orientació de la centuriació "B" és precisament la que trobem en el límit que fa de partió entre el terme d’Er i el terme de Vedrinyans. Creiem que és interessant aquest exemple precisament perquè aquest espai “fossilitzat” de trossos de terra, situat a la serra de Sant Joan, al terme d’Er i a tocar del terme de Vedrinyans, ha perdurat amb pocs canvis al llarg de més de quinze segles. Per aquest motiu el podem considerar com a una “relíquia” molt notable del paisatge històric. Fragment de: J. Bolòs, "Paisatge històric, cartografia i societat a l’alta edat mitjana: l’exemple de la Cerdanya", a Poblament i societat als Pirineus els darrers dos mil any, Territori i Societat: el paisatge històric, vol. VI, Universitat de Lleida, Lleida, 2013 (en curs de publicació).

Un atles molt detallat de com era una contrada anglesa els anys 1300 i 1770

Tracey PARTIDA – David HALL Glenn FOARD, An Atlas of Northamptonshire. The Medieval and Early-Modern Landscape, Oxbow Books, Oxford, 2013, 150 pàgs i 172 mapes. Aquest magnífic atles de gran part del Northamptonshire és el resultat d’un treball de camp i d’una recerca feta, a partir dels documents, des dels anys seixanta del segle passat. És el primer estudi del paisatge històric d’una contrada anglesa presentat com a un conjunt de mapes fets a tot color i amb un gran detall. Els 172 mapes han estat dibuixats a partir del coneixement de les dades arqueològiques i a partir de les fotografies aèries i de la consulta dels mapes històrics. En aquests mapes de l’atles es representa el paisatge medieval: es mostren els camps oberts amb llurs solcs (open field furlongs), els boscos, les pastures i els prats. També s’hi representa el paisatge de closes anterior a l’anomenada parliamentary enclosure. També inclou una cartografia molt precisa de cada nucli de població, en que se’ns mostra cada casa i cada camí. Les dades foren integrades i analitzades fent ús d’un SIG o GIS. Al llarg dels cinc capítols inicials, els autors exposen aspectes d’aquest paisatge representat als mapes, amb la intenció de definir el caràcter i l’evolució dels camps oberts, del bosc, de les closes i del poblament. Índex: 1. Introducció. 2. Forests i boscos. 3. Camps oberts. 4. Closes. 5. Poblament rural. A partir de la pàgina 151 comencen els 86 mapes de l’època medieval (c. 1300) i els 86 mapes de l’edat moderna (c. 1770). Els mapes són representats a escala 1:25.000. Alguns dels símbols de l’atles medieval són: jaciment saxó, necròpolis saxona, establiment humà indeterminat, església, capella, camp obert, pastura, prat, aiguamoll, matollar, bosc, àrea habitada, límit de poble i terra sense dades.